Carta de resposta al Conseller Felip Puig

Honorable Senyor Felip Puig,

voldríem agrair-li, en primer lloc, la visita que va fer a les comarques de Girona el passat dia 4 de juny per pronunciar la conferència “Horitzó de futur: una nova economia per a un país”. Considerem que sempre és positiu, i en aquest cas enlluernador, que membres del govern s'acostin a la societat, encara que en aquesta ocasió l'audiència fos bàsicament una representació sectorial molt particular. Igualment, creiem que aquesta comunicació ha de ser bidireccional, de manera que ens plau de fer-li arribar les nostres opinions sobre algunes de les intencions que va manifestar en relació al funcionament del seu departament i per corregir els errors factuals que va cometre, amb l'esperança que l'ajudin a reflexionar.

Hem de manifestar que ens va xocar que un conseller anunciés una nova onada de simplificació de tràmits administratius, i més que ho fes en un marc tan poc institucional. No tenim cap dubte que li serà fàcil d'identificar ineficiències i colls d'ampolla en sectors de l'administració autonòmica, amb un nivell de burocràcia aparentment innecessària que els ciutadans patim diàriament. Lluny de millorar aquests aspectes, però, sembla que on els diferents segments de la “llei òmnibus” s'han mostrat més efectius no és en eliminar una excessiva burocràcia, sinó en suprimir mecanismes de regulació i control, en particular els relacionats amb el medi ambient. Temem les conseqüències que pot seguir tenint pel medi ambient la confusió que cometen alguns polítics entre burocràcia i gestió.

Podem arribar a compartir amb vostè un ideal d'administració reduïda, basada en la cessió de confiança per part de l'administració i en la responsabilitat de les empreses. Som molts els que voldríem que una relació d'aquest tipus fructifiqués, que voldríem una societat en la qual no fos necessari que el govern actués de policia de les activitats dels seus ciutadans. En aquest tipus de societat les empreses planificarien i actuarien amb responsabilitat ambiental, basant la seva acció en el millor coneixement popular i científic, allí on eventualment cometessin un error escoltarien a entitats com la nostra i posarien la millor fe a esmenar i compensar el dany causat. El diàleg intersectorial moderat per l'administració seria fluid, la ciutadania tindria veu real en la presa de decisions més enllà dels períodes d'exposició pública i l'administració li asseguraria els recursos necessaris per tal que, en cas de manca d'acord, els conflictes es poguessin pledejar en igualtat de condicions.

Segurament pel fet que cap dels governs recents que ha tingut el país ha fomentat seriosament un millor model de democràcia, vostè sap, com pocs alts càrrecs saben gràcies a la seva experiència, la necessitat de disposar d'una policia que vetlli pel benestar del conjunt de la societat davant dels abusos d'alguns. El medi ambient no és diferent, senyor Puig. Per desgràcia, són massa els antecedents que demostren que ni empreses ni administració estan encara en condicions d'oferir la confiança i responsabilitat que els reclama. N'és prova el fet que una entitat com la nostra, tan petita i mancada de recursos en comparació amb tantes companyies, ha de portar regularment als tribunals casos on s'ha trencat la legalitat ambiental que vostè voldria reduir. Sovint ens dol que algunes companyies no vulguin escoltar els nostres arguments i decideixin resoldre els casos als tribunals, però més ens dol quan és la mateixa administració que hauria de vetllar pel bé general la que s'alinea amb els infractors. Afortunadament, la justícia ens acaba reconeixent la raó (més recentment amb el polígon industrial de Roses, el cas de l’Aurora a Girona, Can Llach a les Gavarres o el polígon industrial de Vidreres, entre d’altres). Potser per això, com pot deduir, és evident que tota reducció en el que vostè considera “burocràcia ambiental” acabarà desembocant, com ja està passant, en una pitjor planificació d'activitats potencialment impactants. El menor control resultarà en més infraccions que haurem de denunciar, amb la pressió afegida que ens suposa. Una administració que vol desentendre's d'administrar deixa la societat indefensa davant el poder dels irresponsables.

Durant la seva ponència es vantava del fet que Catalunya disposa d'un 33% del territori protegit, davant d'un 8% d'Alemanya. Desconeixem quina va ser la seva font, però el sistema d'espais naturals alemany disposa d'un percentatge de territori protegit amb figures especials similar al percentatge al qual el sistema català atorga una protecció merament bàsica, gairebé simbòlica. El 25% de la república forma part d'un parc natural (per menys del 7% català), i juntament amb parcs nacionals i reserves de la biosfera el percentatge s'eleva fins un terç del territori. A més, nombrosos parcs regionals i reserves locals alemanyes gaudeixen d'un grau de protecció similar al que concedeix el PEIN a molts espais d'interès natural sense figura de protecció especial, i que computen en la figura del 33% que va presentar. Qualitativament, en tot cas, convé recordar que la protecció del territori no soluciona res si només és formal però no practicada. De fet, treballs com els de la Institució Catalana d'Història Natural, Greenpeace o el desaparegut Observatorio de la Sostenibilidad en España demostren que la manca de gestió efectiva dels nostres espais es tradueix en una escassa millora del seu estat i amenaça l'èxit de la seva conservació.

Més preocupant que el seu lapsus numèric i la més que desafortunada elecció del país amb el qual comparar Catalunya, però, resulta el missatge que intentava defensar, segons el qual el nostre país ha de cenyir-se a la legalitat europea però no anar més enllà. Al programa electoral que la seva formació política va presentar a les darreres eleccions, i que li va atorgar la responsabilitat que ocupa en aquest moment, hom hi pot llegir:

“...el patrimoni natural d’un territori, i la manera com aquest és gestionat, són també part indissociable de la identitat d’un país. Són una carta de presentació cap a l’exterior, i una font d’oportunitats en l’àmbit econòmic, territorial i social. El sistema d’espais naturals protegits de Catalunya és el millor instrument disponible per assegurar la conservació del nostre patrimoni natural més rellevant i alhora un instrument idoni per aprofitar al màxim les enormes oportunitats que un entorn natural ben gestionat ofereix per al país. El patrimoni natural de Catalunya ha d’esdevenir per tant un emblema nacional...”

La seva manca d'ambició (ambiental, ens referim) i de visió de futur resulten una decepció, no només en contradir el seu programa polític, sinó sobretot quan recordem el treball que tants ciutadans, entitats i fins i tot governs del seu partit havien fet a favor del país i el seu medi ambient. Més d'una dècada enrere queda aquell orgull amb el qual ens podíem presentar com la regió espanyola amb més espais protegits, capdavantera en depuració d'aigües i major productora d'energies renovables.

Actualment hem de renunciar a l'excel·lència, ens diu, la nostra “carta de presentació cap a l'exterior” ha de ser la conformitat de complir amb el mínim, en treure un aprovat just en la forma de gestionar el patrimoni natural, que és “part indissociable de la identitat”. A tenor de les seves paraules, sembla que vostè ja s'ha posat mans a l'obra en aquesta direcció descendent, decadent, obrint les portes al fracking. A la ponència es preguntava per què hauríem de negar-nos a la possibilitat d'explotar el gas d'esquist si la tecnologia és garantista amb el medi ambient i els aqüífers. La resposta gairebé se la donà vostè mateix. Ara mateix, gràcies a tots els antecedents registrats no només als Estats Units sinó en molts altres indrets, sabem a ciència certa que la tècnica de la fractura hidràulica no compleix uns estàndards de seguretat ambiental acceptables a casa nostra. La setmana passada es publicava (en deu estar al corrent vist que és un conseller amoïnat per la gestió ambiental) un informe científic independent sobre la presència de substàncies tòxiques en els organismes dels europeus i europees. Els espanyols i espanyoles superem la mitjana europea en gairebé totes les substàncies i liderem la majoria de rànquings juntament amb països com Romania, Hongria i Polònia. Fins i tot en el cas que seguíssim els seus consells i rebaixéssim encara més les exigències ambientals tot acceptant la contaminació afegida pel fracking, el combustible obtingut segueix essent de tipus fòssil. La seva combustió seguiria sumant en la nostra factura de carboni i contribuint a l'escalfament global. Esperem que aquestes dades l'ajudin a comprendre per què la major part de la societat catalana, amb seny, visió estratègica i a llarg termini, rebutja el fracking. Convé clarificar que no ens oposem a l'exploració geològica, com semblava indicar en la seva conferència, però no hi ha cap raó per la qual calgui esperar a conèixer de l'existència o absència de gas per decidir que el més beneficiós és que les eventuals reserves es quedin allí on són.

Per finalitzar aquesta carta, Honorable Conseller, no li farem cap petició. Ens agradaria, simplement, que reflexionés, ara que disposa de més i millor informació, sobre els perjudicis que, en cas d'aplicar-se, les mesures i punts de vista manifestats en la seva ponència a Girona causarien a la societat catalana, la seva identitat i el seu medi ambient.